Benvingudes, refugiades.
Us volem parlar sobre els refugiats. Podríem fer una introducció de la situació que tots coneixeu, i explicar-vos la nostra experiència com a voluntaris en un camp de refugiats d’Atenes i a la Comissió Catalana d´Ajuda al Refugiat aquí a Catalunya. També us explicaríem que després de dedicar-li un temps a aquesta lluita, no li trobem tant de sentit a ser uns privilegiats en un món de cartró. Però pensem que el millor es limitar-nos a ser testimonis d’històries que mereixen ser explicades. Per això us relatem la història de tres de les persones que ens hem trobat en aquest camí:
Abdulazez Dukhan @throughrefugeeeyes
En Martí (nom fictici) és un nen de 5 anys que no té ningú que el cuidi. Viu sol a un camp de refugiats al sud d’Atenes, des que va arribar d’Afganistan. Va arribar fins allà amb el seu pare, que ara ningú sap on és. Es tracta d´un nen amb moltes capacitats, que s’ha guanyat el cor de tots els qui el coneixem. Sempre està rient, i té una manera de donar i rebre amor que és inspiradora. Tant és així, que mitjançant un programa d´adopcions internacionals gestionat amb el govern alemany i una coneguda ONG d’acció per la infància, va aconseguir un expedient d’adopció i un vol cap a Alemanya fa uns mesos. Quan es va saber la notícia, una dona del camp de refugiats va reclamar ser la mare del Martí amb l’esperança de marxar amb ell a Alemanya. Malgrat això, aquest fet ha provocat la cancel·lació de l’expedient d´adopció i el Martí ha passat aquest hivern encara al camp de refugiats. Tot apunta que serà deportat amb aquesta dona, sigui o no la seva mare. Avui ha nevat allà, per cert, i en Martí dorm en una tenda de campanya a l’espera d’un altre cop de sort.
Masoud (nom fictici) és un home siri que va estar pres durant vuit mesos a un soterrani de l´exèrcit de Bachar al Asad. Al seu cos es poden veure ferides i cremades encara obertes, té óssos trencats i una fractura cranial que li ha fet desenvolupar un trastorn mental orgànic per pèrdua de teixit al cervell. Té constants brots psicòtics, insomni, bruxisme sever i deliri paranoïc. Malgrat ha perdut certa funcionalitat al seu cervell, conserva intacta la seva memòria. Gràcies a això sap i recorda que el dia que el van empresonar, abans van matar a la seva dona davant d’ell. El seu fill de tres anys no era a casa en aquell moment, i va sobreviure. Ara, el fill té quasi cinc anys i els dos viuen a una casa ocupada a Grècia. Masoud té molts problemes de conducta, però està fent un esforç per portar al seu fill fins a Alemanya, on té una germana. Diu que tan aviat aconsegueixi deixar sa i estalvi al seu fill, tornarà pel camí més curt a Síria. Diu que vol morir allà, i que espera que sigui aviat. Quan ho diu, plora i riu alhora.
L’Ahmed (nom fictici) va arribar a Barcelona ferit molt greu de la guerra de Líbia. Tenia metralla incrustada a la carn de tot el costat dret del cos, fins i tot dins l’ull, que li va quedar inútil per sempre. Va estar 10 mesos ingressat lluitant entre la vida i la mort. Quan es va recuperar, ho va fer sol i en una ciutat de la que no coneixia ni idioma ni cultura. Figura en una llista de perseguits polítics pel règim de Gadafi, i han arribat a assassinar al seu germà i agredir el seu pare per intentar fer-lo tornar. La seva promesa i família es troben a Líbia, tots esperen un gir del destí per retrobar-se.
A Barcelona, espera des de fa més d´un any la resolució del seu asil polític. Malgrat comptar amb el suport de CCAR, sembla que els libis no tenen prioritat per aconseguir asil. També entre els refugiats hi ha classes: els refugiats libis, palestins, afganesos… no són una prioritat (si és que alguns ho són). Intermitentment en aquest procés, Ahmed ha dormit als carrers de Barcelona, amb els sense sostre als quals sovint ell ajuda, ja que considera que es troben en pitjor situació que ell. Mai perd el somriure, i els seus ulls reflecteixen un cor gegant i humil.
Abdulazez Dukhan @throughrefugeeeyes
Aquestes són històries reals que no escoltaràs als mitjans. Però malauradament n´hi ha moltes. Ara podríem començar un debat sobre les necessitats dels refugiats i les polítiques que estan causant la victimització d´aquestes persones. Però quan les històries prèvies tenen cara i ulls per a tu, deixes de veure víctimes i necessitats. Veus a persones lluitant amb una dignitat brutal pels seus drets. I t’entren ganes de formar part de la seva lluita. Hi ha moltes maneres de fer-ho: econòmicament, col·laborant des d’aquí o, si t’ho pots permetre, moure’t cap allà i convertir-te en testimoni. Aquestes últimes opcions són més aconsellables perquè et permeten mirar les persones a la cara, i demostrar-los que t’importen. També pots no fer res, tot i que ja hi ha molta gent fent això. Us deixem alguns links: Refugio Atenas, Casa nostra, casa vostra, Stop mare mortum, CCAR, Throughrefugeeeyes.
Anna i Marcos
El bloc del voluntariat de SETEM Catalunya 