Ara que s’acosten les rebaixes

En diverses ocasions ja hem escrit en aquest blog sobre la Campanya Roba Neta, i sobre les seves múltiples denúncies vers les transnacionals del sector tèxtil i de la moda. Però ara que s’acosten les rebaixes, ara que amb el bon temps a qui més que menys li vindrà de gust comprar-se una “ganga” de samarreta o de vestit nou, ara, un cop més, convé recordar unes quantes dades que ens permetin ser conscients del veritable preu que paguem per a què aquestes “gangues” arribin als nostres armaris. Així doncs, sense entrar en més debats moralistes sobre on i com s’ha de comprar, aquí van algunes informacions rellevants de les principals marques del sector, perquè cadascú pugui arribar a les seves pròpies conclusions:

En primer lloc, cal posar èmfasis sobre la més que coneguda explotació que exerceixen companyies com H&M o Inditex en països tercers. No m’ha calgut més de dos minuts per buscar a Google aquest tema i trobar un bon nombre d’exemples. Sense anar més lluny, a la mateixa web de la Campanya Roba Neta, i seguint una investigació recent de la BBC Panorama, trobem la denúncia que pesa sobre el govern turc i diferents empreses tèxtils europees, pel que fa l’explotació de persones provinents de Síria en cerca de protecció internacional.

Un segon exemple prové de l’estudi When «best” is far from good enough, realitzat per l’ONG de Cambodja Enter for Alliance of Labor & Human Rights, amb la col·laboració de diverses ONG europees i de la Campanya Roba Neta, al voltant de les condicions laborals de tres plantes de producció d’H&M a Cambodja. Aquesta informe revela, entre altres dades, la pressió i les dificultats per exercir la llibertat sindical, el gran nombre d’hores extres que realitzen de mitjana les treballadores per arribar a un sou que els permeti cobrir necessitats bàsiques, o les dures condicions de treball derivades principalment de la calor, que produeixen un gran número de desmais i accidents laborals.

D’altra banda, cal recordar que les condicions laborals que ofereixen les principals marques tèxtils a Espanya també estan molt lluny d’allò que la majoria de la població entendria com a desitjable. Un article al diari digital El Confidencial, després d’estudiar les condicions de contractació de Primark, Mango, H&M i Inditex, conclou que el sector només contracta en períodes de vacances, “sis de cada 10 treballadors ho són a temps parcials i es cobra la meitat que fa vuit anys”. La mitjana salarial al sector és de 700€ per un contracte de 30 hores setmanals. Aquesta precarització va en augment en els últims anys i és especialment punyent quan parlem d’empreses que només fan que ampliar els seus marges de beneficis multimilionaris any rere any.

Pel que fa a l’evasió d’impostos, tampoc m’ha calgut gaire més de dos minuts per trobar algunes notícies destacades. Per exemple, un informe elaborat pel grup Els Verds al Parlament Europeu, que estimava una evasió d’impostos del grup Inditex de 585 milions d’euros entre el 2011 i el 2014.

Totes aquestes dades i notícies són només alguns dels petits exemple sobre l’allau total de crítiques que es pot trobar a internet sobre aquestes grans empreses, i encara faltaria espai per fer referència a totes les males pràctiques ambientals, així com la profunda reflexió que es pot fer sobre els cànons de bellesa, especialment femenins, que promulguen.

Davant d’això potser és hora de preguntar-se algunes coses: “m’agraden aquestes situacions globals generades per un nivell de producció i venda low cost?”, “Per què com a consumidores els hi devem tanta fidelitat?”, “És de debò tan barat el preu que paguem per una samarreta, si valorem totes les externalitats generades?”.

Acabo amb aquella coneguda dita que diu: «darrere d’una samarreta de 3 euros hi ha dos pobres, el que la compra i el que la cus». Des d’Occident podem decidir deixar de ser els pobres enganyats per una publicitat lluminosa, responsabilitzar-nos i no contribuir a la pobresa i la precarització imposades a tantes treballadores de tot el món.

Sílvia Reyes Garau