Quins Drets Humans?

xureca

Foto de mare i filla de Nicaragua. Viuen a “la Xureca” barri molt empobrit de Managua

Us convido a poder parlar de la guerra, de l’empobriment de tants i tants països, de la fam que genera milions de persones refugiades a tot el món, mentre els països rics (perdó més ben dit països que s’han enriquit) arronsem les espatlles i amb un cop a l’esquena els retornem per on han vingut, mentre els continuem venent les armes de les quals fugen, mentre continuem expropiant recursos dels seus països i mentre continuem explotant als seus ciutadans, i teixint complicitats amb els governs autoritaris. No ho volem veure, ens molesta la pobresa, ens molesta que vinguin, ens fa por.

Com deia l’escriptor de Nicaragua Jose Maria López Vigil, el dia que el Nord cregui realment que pot caure en una pobresa paupèrrima, o bé que es vegi obligat a demanar asil a un altre país, llavors, només llavors, canviarem la nostra manera de pensar que aquí al nostre Nord no ens pot passar res i que tot passa al Sud. En realitat tot està correlacionat, com veurem més endavant.

Cal seguir reivindicant la memòria de moltes víctimes. Persones que fugen d’una guerra (sigui guerra de fam, gerra civil, guerra econòmica) i que han trobat la mort en el camí cap a Europa. Morts que s’han quedat en la impunitat, en el silenci i han estat la vergonya d’Europa. I segueix passant avui, i seguirà passant demà, la setmana vinent, l’altra i l’altra. Aquestes víctimes malauradament han fet despertar la solidaritat de la ciutadania, el rebuig i la més absoluta indignació. Parlo sobretot deI petit de tres anys sirià, l’Aylan Kurdi, símbol de la tragèdia dels refugiats que va trobar la seva mort en una platja de Grècia el dia 2 de setembre de 2015. També parlo de les recents agressions aquest mes de maig de 2016, amb molta violència, que l’exeèrcit de Macedònia ha exercit contra els camps de persones refugiades d’Idomeni.

  • Cal i urgeix desemmascarar i denunciar els interessos que s’amaguen darrere dels conflictes bèl·lics, i posar damunt de la taula que la vella Europa no està fent res per acollir aquests persones que fugen, persones humanes amb drets. Ans tot al contrari, està fent un autèntic genocidi amb la més absoluta impunitat. És indignació el que moltes sentim. Què més sentim? Vergonya, davant d’a aquesta Europa de la fortalesa, de l’Europa insolidària, xenòfoba i assassina.

I si parlem de nens: la meitat dels refugiats del món són nenes i nens.

20.000 nens i nenes de Síria van arribar sols a Europa.

Almenys 10 000 d’aquests nens i nenes han desaparegut

I també esmentar (per què no?) que 200.000 milions de nenes i nens de tot el món menors de 14 anys treballen en condicions d’esclavitud al món i més de 100.000 persones moren cada dia de fam, aquestes morts representen una xifra molt molt alta i moltes d’aquestes morts són infants.

Europa segueix callant, mira cap a un altre costat i rumia: però com els podem fer fora a aquestes pobres persones refugiades que vénen de fora?

Si ens remetem a la convenció de Ginebra de 1951, convenció sobre l’estatut dels refugiats, diu en el seu article 1 que una persona és refugiada quan, a causa d’una por fundada, és perseguida per raons de raça, religió, nacionalitat pertinença a un grup social determinat o bé opinió política, i es veu obligada a fugir del seu país. Els estats signants d’aquesta convenció (tota la Unió Europea) tenen l’obligació de declarar el dret a l’asil, garantir la seva protecció i unes condicions d’asil dignes. Però malgrat tinguem una declaració de drets humans, i una convenció de refugiats de Ginebra, per què no s’aplica?

Però la convenció de Ginebra diu també que un immigrant és aquell que marxa del seu país per millorar les seves condicions de vida mitjançant la recerca de treball, educació o reunió familiar, però que no fuig de cap guerra. No contempla la pobresa en el concepte de refugiat.

I per què s’ha de fer una distinció entre persona migrant i persona refugiada?

Cal reivindicar els drets de totes les persones que han de deixar els seus països d’origen, sense fer distinció entre persona migrant i persona refugiada. Totes elles es veuen obligades a abandonar el seu país, sigui per salvar la vida que una guerra o una persecució, sigui per fugir d’una situació econòmica insostenible o per fam, ja que tot plegat fa que també es posi en perill la seva subsistència. Un país que no garanteix l’alimentació dels seus habitants, ni els seus drets laborals, ni els seus drets a una salut ni a un habitatge digne, on milers de nenes i nens dia rera dia han treballar pels carrers, i la major part de la població viu en barraques de cartró ó de llautó, això també és violència: violència política, violència social, violació dels drets humans més elementals, perquè ha provocat milions de desplaçats. Caldria incloure la situació de pobresa en el concepte de refugiada, ja que cap persona és refugiada perquè vol.

Seguint una mica més, i em basaré en el llibre d’Arcadi Oliveres contra la fam i la guerra d’Angle Editorial, on hi exposa que el deute extern bimilionari que tenen contrets els països empobrits del Sud amb els governs i bancs dels països del Nord, és un dels impediments més importants que té el mal anomenat tercer món pel desenvolupament, i en conseqüència un element molt important generador de pobresa. Tot això també ha generat milions de desplaçats i de persones que han hagut de fugir dels seus països. Tot està correlacionat. Els països anomenats del primer món, no podem seguir dient que això només passa en aquests països pobres, del Sud, els islàmics, els sud-americans, els africans. Tot està relacionat, correlacionat entre Nord i Sud.

Cal seguir demanant que es clausuri FRONTEX: d’esquerra a dreta del mapa mediterrani, dels murs de Ceuta i Melilla que són prototips i exemple de vergonya del què ha de ser una frontera. Hem passat als murs de Calais, Kraynovo o Erdine: metres i metres de filferros amb ganivets que no aconsegueixen però tallar la desesperació i el drama pels qui surten de l’horror de la guerra, de la fam. Molts diners destinats a les fronteres, a dir no passaran, però passen, sabent que hi poden morir. Per què tots aquests diners no van destinats a dignificar la vida del refugiat? Quina es la voluntat política de la vella Europa? El genocidi, mirar cap a un altra costat, és indignant.

Cal també que es facilitin vies legals, tan senzill com fletar un avió, un vaixell i fer que vinguin de manera segura i un cop aquí ja veurem. Les persones que fugen dels seus països estan en situació de total vulnerabilitat i fa que les màfies se n’aprofitin, en realitat aquestes màfies són una greu conseqüència de la política de l’Europa de la Fortalesa. Com es poden oferir places limitades, com podem dir aquest entra i aquest no, separar famílies, separar germans, nens dels seus pares, tot plegat recorda altres temps molt foscos i un cop més sento vergonya.

Cal parlar també del comerç irresponsable d’armes del qual es beneficien molts estats europeus com l’espanyol, i que només contribueixen a alimentar conflictes armats on la violació dels drets humans és una pràctica constant.

Seguint amb aquest aspecte i segons SIPRI, l’institut internacional d’estudis per la pau d’Estocolm. Diu que:

La despesa militar Espanyola, l’any 2015 ha aplegat 12.852 milions d’euros, i és indignant, quan ens trobem en un context de desmantellament de l’estat del benestar i de continues retallades en les polítiques socials. Malgrat tot es segueixen destinant ingents quantitats de diners públics al sector militar. Cal seguir demanant que els diners estiguin destinats a la cultura de pau, justícia social, benestar, creació de llocs de treball, educació, salut i prevenció de conflictes. Hi ha diners, sí, no hi ha voluntat política encarada a benestar social.

I seguim. L’any 2016, El Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Setem Catalunya, Justícia i Pau, Observatori del Deute en la Globalització i el col·leciu RETS, han denunciat les inversions en armament militar de diferents entitats bancàries del nostre país, a través de la campanya Banca Armada (BBVA sense armes, Banco Santander sense armes, Caixabank sense armes i Banc de Sabadell sense armes). Aquest és el terme utilitzat per a referir-nos a les entitats financeres que inverteixen en armes, que ajuden a la fabricació de material d’ús militar, que poden acabar alimentant conflictes armats.

Per exemple, només CaixaBank: té participacions accionarials significatives a INDRA per un valor de 7,9 milions d’euros i a OESIA, del qual en valors monetaris se’n desconeixen les dades per la seva opacitat en les seves operacions.

INDRA és una empresa que desenvolupa tecnologies aplicades a l’àmbit nàutic militar i aviació militar i OESIA, és una empresa que desenvolupa tecnologia aplicada al sector miliar, sensors de recerca, seguiment per infrarojos. OESIA, va participar en venda de bombes destinades a la guerra de Yemen.

I un darrer exemple: Banco de Santander. Informe març de 2016. Aquest Banc ha invertit 1.675 milions de dòlars en armes nuclears. El Centre Delas d’Estudis per la Pau i SETEM Catalunya, han denunciat les noves inversions d’armes d’aquesta entitat bancària. Banco de Santander ha finançat a 5 empreses d’armes espanyoles, entre les que destaquem MAXAM.

MAXAM,és un dels principals fabricants i exportadors d’explosius i municions a tot el món, i que ha acabat en alguns dels conflictes armats actuals a Síria i república centreafricana.

És una enorme irresponsabilitat que aquests bancs financin amb els nostres diners, projectes empresarials, que poden estar socavant la vida de milers d’innocents, a moltes guerres d’on fugen els refugiats que arriben a les portes d’Europa.

I quan parlem de fer incidència política, també parlem d’incidir en la societat i en el fet de desmuntar la visió social de dir “primer els de casa”. És necessari mirar-nos la pobresa des de la solidaritat, la justícia social, tenir una visió internacional dels pobres. Aquí al nostre país ara no hi ha guerra, tot i que hi ha molt de patiment i també s’estan vulnerant drets elementals: manca d’habitatge digne, de drets laborals, hi ha famílies que no garanteixen els tres àpats diaris, falten diners per a beques de menjador, etc. Però això no ens ha de limitar a poder empatitzar i a posar-nos les sabates dels que ens vénen de fora, persones humanes amb igualtat de drets que tothom, no són una amenaça, pateixen el mateix que els nostres pobres: injustícia social, manca de voluntat política.

Ser pobre no és un delicte, tampoc ho és haver de sortir del teu país fugint d’una guerra, fugint per una creença, per raó de raça, perquè no hi pots menjar, ni treballar, això mai pot ser un delicte.

Hi ha diners, per a tothom, no hi ha voluntat políticak això és tot. No podem alimentar una visió de primer els de casa, és una lectura de doble fons, perquè donem la raó als alguns polítics i els refermem en la seva idea de seguir vulnerant els DDHH.

Armes i diners no tenen fronteres, les persones sí.

Acabaré recordant una frase de José Saramago:

“El desplazamiento del sur al norte es inevitable; no valdrán alambradas, muros ni deportaciones: vendrán por millones. Europa será conquistada por los hambrientos. Vienen buscando lo que les robamos. No hay retorno para ellos porque proceden de una hambruna de siglos y vienen rastreando el olor de la pitanza. El reparto está cada vez más cerca. Las trompetas han empezado a sonar. El odio está servido y necesitaremos políticos que sepan estar a la altura de las circunstancias.”

Laura Aguadé.

Membre de la coordinadora ong’s de Tarragona i de Stop Maremortum.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s