El triomf de la vida sobre el negoci de la fam

He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar… Estic canviant les coses que no puc acceptar.

Angela Davis

Al món es produeix el triple del menjar necessari per alimentar tota la població mundial, i malgrat això, i segons els números de la FAO, 870 dels 7.000 milions d’éssers humans que habiten el planeta pateixen malnutrició crònica. De fet, les xifres són encara més esfereïdores: cada 5 segons mor un infant al món a causa de la gana o per motius relacionats amb la manca d’aliments.

Dues notícies o dades s’entenen millor juntes, i en aquesta ocasió ens serveixen per confirmar el que és la corporeïtat de la injustícia: quan un ésser humà mor de gana, no és una mort casual sinó un assassinat.

Aquesta és una realitat que no puc acceptar, i per tant m’esforço a canviar. Però… com? És difícil, però evidentment hi ha alternatives a aquesta realitat. I aquestes alternatives inclouen necessàriament que la majoria de la població es convenci que les necessitats col·lectives estan per damunt dels interessos d’una minoria de poderosos. En el cas de l’alimentació, les necessitats són tan extremes que es converteixen en supervivència, fet que remarca encara més la vital importància de canviar el sistema actual.

En la meva opinió personal, qualsevol moviment amb voluntat transformadora no té cap possibilitat d’un èxit durador i solvent si no comença per apoderar a la ciutadania: recordar que si hi ha una minoria de poderosos, és perquè nosaltres, en algun moment o altre, de forma directa o indirecta, els hem atorgat aquest poder. I, per tant, en qualsevol moment els el podem retirar: la gent tenim el poder, només ens cal recordar-ho.

Les alternatives, doncs, passen per consolidar una pràctica social de la vida davant la mort que representa el capital avui. En el cas concret de l’alimentació, aquesta pràctica social de la vida pren sentit només amb la sobirania alimentària, però aquesta no pot caminar sola si no ho fa de la mà de les seves germanes: sobirania energètica, sobirania de cures, sobirania econòmica… Totes elles puntes de llança d’un mateix projecte global que anomenem sobirania reproductiva: la vida per davant de la mort, les persones per davant del capital.

Aquestes idees són les que miraré d’exposar aquest diumenge a la formació dels Camps de Solidaritat de SETEM, i que m’agradarà molt compartir i debatre amb vosaltres. Molt especialment perquè aquestes idees es van enfortir arrel de les experiències viscudes al Camp de Solidaritat de SETEM que vaig fer al Brasil, de la mà de l’MST, l’estiu del 2015, i que diumenge m’encantarà compartir amb vosaltres.

Veniu i transformem el món!