Fins que la paraula “fòbia” s’esborri del nostre vocabulari

Si aquestes línies s’haguessin començat a escriure fa 27 anys, estaríem parlant d’una malaltia mental. I és que fa només això, 27 escassos anys (1990) que la Organització Mundial de la Salut (OMS) va retirar la homosexualitat de la llista de malalties mentals.

Si visquéssim a un altre país, les persones que estimen a persones del mateix sexe, podrien anar a la presó, complir cadena perpetua o fins i tot ser destinat/da a la pena de mort.

Tot i que és cert que s’ha avançat molt en allò que fa referència a drets i visibilitat del col·lectiu LGTBI, al nostre país encara estem molt lluny -a trets generals- d’incorporar l’orientació sexual o la identitat de gènere com a una realitat normalitzada i acceptada. La paraula homofòbia (o LGTBfòbia) encara és una paraula massa utilitzada en el dia a dia de la nostra societat; sense anar més lluny, els mitjans de comunicació ens alertaven el passat més de març d’una agressió amb violència a Berga cap a dos nois que expressaven el seu amor un per l’altre; el mateix dia hi havia una altre agressió al barri de Sants de Barcelona i així podríem anar sumant exemples, i aquests exemples només representarien un 10% dels totals, que són els que es calculen que es denuncien.

I doncs, on es comença a engendrar aquesta incomprensió i aquesta por, que deriva en moltes ocasions en violència i/o discriminació?

Segurament té molt a veure amb diferents factors tots ells amb un denominador comú. No incorporar dins la normalitat i la quotidianitat del dia a dia l’opció de poder estimar de formes “diferents” o sentir-se “de gèneres diferents”, i “diferents” entre cometes, perquè el que ens han dit que és “comú” i que és “diferent” és un constructe social i imposat.

bloc 4

Si ens endinsem una mica (no cal massa) al món educatiu i fem la següent pregunta a un grup de nenes i nens de 4 o 5 anys A tu t’agrada un nen o una nena? l’infant independentment de si és nen o nena, et contestarà sense mostrar cap tipus de sorpresa en la formulació de la pregunta.

Ara bé, si l’edat augmenta, ja podrem observar cares d’estranyesa i incertesa i si arribem a l’adolescència el més probable és que sentim riures o fins i tot comentaris després de formular la pregunta. Així doncs, a quina edat comença la persona a concebre el fet d’estimar a una altra persona (del mateix sexe) com a quelcom estrany, no comú, excepcional…?

Vivim en una societat on l’educació que rebem ens enfoca a l’heterosexualitat. Els referents amb els quals ens eduquen són heterosexuals; als contes i després als llibres no trobem personatges homosexuals o amb identitats de gènere diverses, i si hi surten és perquè s’està treballant el tema en qüestió, no perquè siguin un personatge més dins una història d’aventures, de vampirs o de misteri.

Trobem els mateixos patrons més enllà dels cercles educatius formals, als anuncis, als mitjans de comunicació… heu vist anuncis de colònies on apareguin parelles homosexuals? O anuncis de cotxes? Quan apareixen famílies en qualsevol anunci, aquestes són sempre les formades per pare, mare i fills/es. Si en alguna ocasió (poques) apareix una parella del mateix sexe, es converteix en l’anunci excepcional i la marca sensibilitzada en la causa. No hauria de ser quelcom normalitzat, que no ens estranyés i que no fos l’excepció?

Però tornem als centres educatius i als seus i les seves adolescents, que arriben a aquella edat on tot és confós, on entenen poques coses d’allò que els passa… i alguns i algunes d’elles comencen a sentir alguna cosa per persones del mateix sexe o senten que estan a un cos que no els correspon i no saben moltes vegades identificar-ho ni gestionar-ho i no tenen els recursos per fer-ho, perquè mai ningú els ha parlat obertament del tema ni mai ningú els ha normalitzat aquest sentiment com a quelcom lícit i acceptable.

Com es treballa aquesta realitat als centres educatius? No es treballa o bé el percentatge d’espais educatius en què es treballa és insignificant.

I si ens comencéssim a plantejar incorporar protocols d’actuació transversals en els currículums educatius a les escoles, instituts i altres centres educatius on es pogués tenir en compte tot allò que té a veure amb el col·lectiu LGTB? Formacions per als agents educatius, acompanyament a l’alumnat i les seves famílies, i línies educatives a on es tingui present la visió LGTB?

Segurament aquesta seria una bona manera de normalitzar el que és una realitat, d’incorporar-ho i interioritzar-ho de la mateixa manera que interioritzem de ben petits i petites altres conceptes i altres realitats, i segurament arribaríem a una edat més adulta on no hauríem de parlar de LGTBfòbia, i on no ens sorprendria un anunci de colònia protagonitzat per una parella homosexual.

Per sort són molts els moviments, entitats, associacions i persones individuals que treballen -cada vegada més- per fer visible el moviment i algun dia, quan parlem del col·lectiu LGTB no l’haurem d’acompanyar de la paraula “fòbia”.

Lídia González

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s