Si aquestes línies s’haguessin començat a escriure fa 27 anys, estaríem parlant d’una malaltia mental. I és que fa només això, 27 escassos anys (1990) que la Organització Mundial de la Salut (OMS) va retirar la homosexualitat de la llista de malalties mentals.
Si visquéssim a un altre país, les persones que estimen a persones del mateix sexe, podrien anar a la presó, complir cadena perpetua o fins i tot ser destinat/da a la pena de mort.
Tot i que és cert que s’ha avançat molt en allò que fa referència a drets i visibilitat del col·lectiu LGTBI, al nostre país encara estem molt lluny -a trets generals- d’incorporar l’orientació sexual o la identitat de gènere com a una realitat normalitzada i acceptada. La paraula homofòbia (o LGTBfòbia) encara és una paraula massa utilitzada en el dia a dia de la nostra societat; sense anar més lluny, els mitjans de comunicació ens alertaven el passat més de març d’una agressió amb violència a Berga cap a dos nois que expressaven el seu amor un per l’altre; el mateix dia hi havia una altre agressió al barri de Sants de Barcelona i així podríem anar sumant exemples, i aquests exemples només representarien un 10% dels totals, que són els que es calculen que es denuncien.
I doncs, on es comença a engendrar aquesta incomprensió i aquesta por, que deriva en moltes ocasions en violència i/o discriminació?
Segurament té molt a veure amb diferents factors tots ells amb un denominador comú. No incorporar dins la normalitat i la quotidianitat del dia a dia l’opció de poder estimar de formes “diferents” o sentir-se “de gèneres diferents”, i “diferents” entre cometes, perquè el que ens han dit que és “comú” i que és “diferent” és un constructe social i imposat.
Si ens endinsem una mica (no cal massa) al món educatiu i fem la següent pregunta a un grup de nenes i nens de 4 o 5 anys A tu t’agrada un nen o una nena? l’infant independentment de si és nen o nena, et contestarà sense mostrar cap tipus de sorpresa en la formulació de la pregunta.
Ara bé, si l’edat augmenta, ja podrem observar cares d’estranyesa i incertesa i si arribem a l’adolescència el més probable és que sentim riures o fins i tot comentaris després de formular la pregunta. Així doncs, a quina edat comença la persona a concebre el fet d’estimar a una altra persona (del mateix sexe) com a quelcom estrany, no comú, excepcional…?
Vivim en una societat on l’educació que rebem ens enfoca a l’heterosexualitat. Els referents amb els quals ens eduquen són heterosexuals; als contes i després als llibres no trobem personatges homosexuals o amb identitats de gènere diverses, i si hi surten és perquè s’està treballant el tema en qüestió, no perquè siguin un personatge més dins una història d’aventures, de vampirs o de misteri.
Trobem els mateixos patrons més enllà dels cercles educatius formals, als anuncis, als mitjans de comunicació… heu vist anuncis de colònies on apareguin parelles homosexuals? O anuncis de cotxes? Quan apareixen famílies en qualsevol anunci, aquestes són sempre les formades per pare, mare i fills/es. Si en alguna ocasió (poques) apareix una parella del mateix sexe, es converteix en l’anunci excepcional i la marca sensibilitzada en la causa. No hauria de ser quelcom normalitzat, que no ens estranyés i que no fos l’excepció?
Però tornem als centres educatius i als seus i les seves adolescents, que arriben a aquella edat on tot és confós, on entenen poques coses d’allò que els passa… i alguns i algunes d’elles comencen a sentir alguna cosa per persones del mateix sexe o senten que estan a un cos que no els correspon i no saben moltes vegades identificar-ho ni gestionar-ho i no tenen els recursos per fer-ho, perquè mai ningú els ha parlat obertament del tema ni mai ningú els ha normalitzat aquest sentiment com a quelcom lícit i acceptable.
Com es treballa aquesta realitat als centres educatius? No es treballa o bé el percentatge d’espais educatius en què es treballa és insignificant.
I si ens comencéssim a plantejar incorporar protocols d’actuació transversals en els currículums educatius a les escoles, instituts i altres centres educatius on es pogués tenir en compte tot allò que té a veure amb el col·lectiu LGTB? Formacions per als agents educatius, acompanyament a l’alumnat i les seves famílies, i línies educatives a on es tingui present la visió LGTB?
Segurament aquesta seria una bona manera de normalitzar el que és una realitat, d’incorporar-ho i interioritzar-ho de la mateixa manera que interioritzem de ben petits i petites altres conceptes i altres realitats, i segurament arribaríem a una edat més adulta on no hauríem de parlar de LGTBfòbia, i on no ens sorprendria un anunci de colònia protagonitzat per una parella homosexual.
Per sort són molts els moviments, entitats, associacions i persones individuals que treballen -cada vegada més- per fer visible el moviment i algun dia, quan parlem del col·lectiu LGTB no l’haurem d’acompanyar de la paraula “fòbia”.
Lídia González
El bloc del voluntariat de SETEM Catalunya 