«Volem acollir» sí. Però sense etiquetes.

Ja fa més d’un mes que centenars de milers de persones van sortir al carrer sota el lema «Volem Acollir» durant la manifestació convocada per la campanya Casa Nostra es Casa Vostra. Paral·lelament la Generalitat ha iniciat el Programa Català de Refugi amb una particularitat respecte altres programes: la col·laboració de voluntaris i voluntàries que s’organitzaran en grups de mentors per acompanyar i acollir a les persones refugiades. En poc mes de dos mesos s’han inscrit més de 2.600 persones de tot Catalunya.

El missatge és clar: una gran nombre de persones volem i tenim el desig d’acollir, i ens mobilitzem de diverses maneres per manifestar-ho. Volem col·laborar personalment en el drama de les persones refugiades, que en els darrers anys ha estat portada de tants telenotícies, protagonista de punyents documentals, i ha generat un boom d’impotència i ràbia en l’imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, que ens ha dut a preguntar-nos de forma reiterada «i jo què podria fer».

Però aquesta voluntat de molts de nosaltres, xoca de front amb una altra realitat: què s’entén a efectes jurídics com a persona refugiada?

De forma generalitzada l’expressió de persona refugiada s’ha convertit en sinònim de persona que ha arribat a un altre país i que no pot retornar perquè la seva vida corre perill. Sense anar més lluny, es parla de refugiats i refugiades per a referir-nos a totes les persones que surten al telenotícies atrapades a les illes gregues. Tanmateix, aquestes persones estan molt lluny de ser reconegudes com a refugiades en el sentit real i legal del terme. No, no són refugiats, ara mateix no ho són. En el millor dels casos, aconseguiran ser demandants de refugi a curt termini (si no se’ls hi denega aquesta opció automàticament per venir d’un país o regió concreta) i només després d’un llarg procés, algunes d’elles aconseguiran ser «refugiades» en el sentit ple de la paraula i amb tots els reconeixements de drets que això comporta.

Sense anar més lluny, en el cas d’Espanya, una persona que aconsegueixi arribar al país per demanar protecció internacional (cal emfatitzar que la persona ha d’estar dins del territori, ja que no s’han volgut establir mecanismes per tal de que es pugui sol·licitar l’asil des d’ambaixades i consulats en el país d’origen), haurà de passar per tres fases: admissió, estudi i resolució. L’any 2015 es van denegar a Espanya el 69% de les demandes d’asil sol·licitades. I si bé és cert que, afortunadament, el 2016 es van aprovar un 67%, també ho és que quasi bé 4.000 peticions van ser denegades i que en aquest període s’han arribat a acumular més de 20.000 sol·licituds sense resoldre.

A totes aquelles persones a qui no s’admeti la seva sol·licitud a tràmit, o que passat l’estudi se’ls denegui la protecció internacional (una fase que malgrat se suposa que ha de tenir una duració màxima de 6 mesos, es pot allargar fins a un període de 2 anys), passaran a ser designades sota la nova etiqueta d’immigrants irregulars, estrangers sense papers, o l’expressió tant de moda en els últims anys d’immigrants econòmics. Ja no seran de tant d’interès per encapçalar titulars de telenotícies, ni tema d’un nombre tan gran de documentals.

Per això tots aquells que realment volem acollir, hem de fugir de les etiquetes perverses que encasellen les persones en posseïdores d’uns drets o d’uns altres. Volem acollir els refugiats i les refugiades, sí, evidentment, però també aquelles que no ho són, bé perquè no se’ls hi reconeix o bé perquè han vingut per d’altres motius també legítims. Volem acollir totes aquelles persones que arribaran a casa nostra. Però també volem, i podem acollir, tots els que ja porten anys entre nosaltres, i encara no poden gaudir d’espais públics o exercir drets bàsics, per por haver d’ensenyar una documentació que no tenen.

Volem acollir perquè ens agraden les societats interculturals, perquè creiem que es una obligació com a humans fer-ho. Per això és necessari denunciar la hipocresia i el reduccionisme de l’eslògan «volem acollir» entès com una opció de futur que oblida que, aquí, avui i ara, ja existeixen milers de persones a les quals cal dignificar, acollir i dotar de drets bàsics. Tinguin o no, o sol·licitin o no, un estatut de persona refugiada.

Ampliem les mides del «volem acollir!» aprofitem que avui, més que mai, tenim una societat més conscienciada en aquest aspecte per ser crítics, i per exigir que ningú té dret a dir-nos a qui se suposa que hem d’acollir, i a qui no.

Sílvia Reyes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s