14 km

Dilluns vaig anar a veure un documental a un centre cívic; aquest s’anomena “14 km” i està dirigit per Gerardo Olivares. 14 km és la distància que separa Europa i Àfrica per l’estret de Gibraltar. El documental narra la història d’en Buba i la Violeta, un noi i una noia africans que emprenen un llarg i dificultós viatge per provar sort a Europa.

Diàriament milers d’africans viuen històries similars a les d’aquestes dues persones; somnien amb marxar del seu país i de l’Àfrica confiant en què les seves vides siguin millors i buscant nous camins i oportunitats. Davant d’aquesta decisió, que d’entrada ja no és gens fàcil, comença una aventura duríssima per arribar al nou continent. Els recursos dels quals disposen per emprendre el viatge acostumen a ser escassos o, de vegades, inexistents, i això condueix a aquelles persones que desitgen donar el pas a fer de tot per aconseguir “un passatge” a Europa. Òbviament sempre hi ha persones que davant d’aquesta situació intenten aprofitar-se’n i fer negoci a costa de la esperança i la desesperació d’aquests, com per exemple alhora d’embarcar-se en una pastera. Per no parlar de les condicions infrahumanes en què aquests trajectes es donen, en la gran majoria de casos posant en risc la seva pròpia vida.

D’altra banda el documental també fa visible la informació que arriba a l’Àfrica sobre el continent europeu i la concepció que tenen de nosaltres molts africans. Els fan creure que això és un paradís, que aquí seran rebuts amb els braços oberts, sense cap mena de dificultat i que la seva vida aquí serà molt millor que als seus països d’origen. Per desgràcia, tots sabem la problemàtica que genera el tema de la immigració, les quantitats d’actes que es cometen dia a dia violant els drets humans – com es els cas dels CIE (Centres d’Internament per a Estrangers)- i un llarg etcètera.

Tot això em va fer reflexionar sobre per què aquestes persones es veuen obligades a hipotecar les seves vides buscant un lloc millor; els interessos encoberts que hi ha darrere d’aquest modus vivendi i que fa que es converteixi en un cercle viciós del qual es molt complicat sortir, entre moltes altres qüestions.

El documental acaba amb una frase molt certa i dura alhora:

“Seguiran viniendo y seguiran muriendo, porque no hay muro para contener los sueños”.  Rosa Montero

Núria Villanueva

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s