25 anys prenent partit

Em dirigeixo a totes aquelles persones que en els darrers 25 anys heu format part d’aquesta experiència que són els camps de solidaritat de SETEM. Però també a aquelles persones que en els propers 25 en formareu part. A totes vosaltres, la alegre rebeldía:

No morirà mai la primavera que neix quan fas un camp. Passaran els anys, però la primavera que va néixer des del fons de les més sinceres emocions i vivències no podrà ser arrencada per l’implacable pas del temps. No moriran els records ni els enyors. Ni els somriures ni les alegries. Ni sobretot, l’amistat i la consciència.

Passarà el temps, tindreu molt menys contacte del que desitgeu amb aquelles persones que van ser el vostre univers durant quatre setmanes. Però una trucada, una fotografia, una paraula… una retrobada serà suficient perquè la foguera que vareu encendre torni a cremar a foc viu com el primer dia. I aquest diumenge, la festa dels 25 anys de camps, és precisament l’espurna que encén aquesta flama.

La indiferència és el pes mort de la Història, que deia Gramsci. I crec justament que un dels problemes més greus que té la societat d’avui dia, agreujat pel salvatgisme del sistema capitalista, és aquesta indiferència, aquesta passivitat. És una lluita de classes, sí, però no penso que aquesta lluita sigui, tal com plantejava l’”Occupy Wall Street”, la versió novaiorquesa del nostre 15M, una lluita del 99% de classe treballadora contra l’1% que ho posseeix gairebé tot. Menys l’ètica i la decència, és clar. Crec que aquest 1% compta, a més, amb el suport d’un elevat nombre de persones que no tenen tanta acumulació de capital com per entrar en aquest maleït grup, però que amb la seva indiferència i permissivitat, amb el seu mirar cap a un altre costat mentre que aquests grans voltors saquegen, roben, esclavitzen i desnonen, permeten la seva existència. “Hi ha poques coses tan eixordadores com el silenci”, confessava Benedetti.

Per entendre millor el lema i filosofia de SETEM, “denunciar injustícies i proposar alternatives”, crec que és de gran ajuda llegir Ulrike Meinhof quan explica que “protestar és denunciar que això o allò no és just. Resistir és garantir que allò amb què no estic conforme no es torni a produir.” Entenc els camps de solidaritat, precisament, com una barreja, o més aviat una suma, de protesta i resistència. Com a mínim aquesta és la colpidora realitat que em va viure i sacsejar durant l’agost de l’any passat, al Brasil, mentre amb les meves set companyes vam conviure amb les lluites del Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra, l’MST, un referent.setem1

Sense considerar cap altra alternativa que la de qüestionar-ho tot, i assumint les pròpies incoherències i dubtes que ens anaven sorgint, vam descobrir la seva realitat, vam conviure amb les seves dificultats, vam tremolar d’indignació davant les injustícies que sofreixen, sovint causades des del “nord global”, des de casa nostra. Un cop vam tornar tocava afrontar la dura realitat, que passat un any es referma: després de conèixer les seves injustícies, i sabent de la urgència que aquestes s’arrenquin d’arrel, no hem capgirat la seva situació. Tampoc no hem transformat profundament el món. Ni tan sols sento que nosaltres siguem unes persones totalment diferents. No crec que aquest fos l’objectiu, com a mínim. Però sí que, n’estic convençut, aquest viatge va obrir-nos els ulls cap a una història de lluites, solidaritat i injustícies que fins aleshores no coneixíem. I aquesta visió d’un món desconegut, aquesta vivència en la pròpia pell i amb els propis ulls, va avivar en nosaltres el foc de l’incansable resistència, va refermar en nosaltres l’esperit inconformista, va augmentar la crida que desperta la consciència. I una consciència desperta i crítica sempre, tard o d’hora, reverteix en accions, per petites que siguin, que sí acaben transformant el món. A crits o en silenci. De llavi en llavi, pas a pas, a poc a poc. Però amb la fermesa forjada en la més profunda convicció.

Aquest és, crec, el vertader sentit dels camps. Amb el convenciment que podran tallar les flors però no podran aturar la primavera. Aquest dissabte junteu-vos, juntem-nos! Refermem conjuntament l’esperit dels camps de solidaritat de SETEM: viure vol dir prendre partit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s