Lluites Sindicals a Filipines. Voluntat i desesperació

foto1El cas és flagrant. A dia 30 de maig, els treballadors de C&F Manufacturing Phils Corporation formaven un sindicat, una empresa de propietat irlandesa que fabrica planxes de metall per, entre d’altres, la gran corporació IBM. Gairebé 90 dels vora 250 treballadors de l’empresa s’hi inscrivien. Molts ho feien amb la voluntat de poder negociar millors condicions de treball i augments de sou. I qui no en voldria, quan estem parlant d’una feina de 12 hores al dia, 7 dies a la setmana, sense vacances i cobrant un indigne sou mínim d’uns 7€ al dia. Era un pas endavant per lluitar pels seus drets de manera conjunta i organitzada. Però aquest pas endavant es va truncar ben aviat. La companyia acomiadava 98 treballadors el dia següent de registrar el sindicat al departament de treball, la immensa majoria dels quals formaven part del sindicat. Podríem parlar sobre l’evident il•legalitat d’aquests acomiadaments, sobre els pocs escrúpols de la companyia, sobre denúncies a l’empresa que trigaran anys a resoldre’s. Però la veritable història està en la lluita que van començar els treballadors després de ser acomiadats. Amb la voluntat d’aquell que se sap amo de la raó, amb la il•lusió de qui veu la victòria possible a través de la lluita col•lectiva, i amb la desesperació del que té molt poc a perdre, llançaven una protesta: estan acampats davant de la fàbrica des del dia 3 d’agost, nit i dia, demanant la seva readmissió.

foto2-1Els voluntaris de SETEM que hem participat al camp de Luzón (Filipines) d’aquest agost, estàvem visitant la organització WAC, “Workers Assistance Center”. Una organització petita que dóna suport a treballadors perquè formin sindicats, els dóna assistència legal i organitza cursos i formacions diverses. Una lluita molt necessària a Cavite, una zona de Filipines on proliferen les “Economic zones”, paradisos fiscals on les empreses estrangeres no paguen impostos i tenen via lliure per explotar treballadors per un sou mínim totalment indigne. WAC havia ajudat a formar el sindicat d’aquesta empresa i evidentment estava al costat dels treballadors en la protesta, de manera molt propera, tant portant menjar a l’acampada com intentant aconseguir reunions amb la direcció de l’empresa. I podríem parlar molt més d’aquests paradisos per les empreses i inferns pels treballadors, i de la gran feina que WAC fa per ajudar els mateixos treballadors a aconseguir millorar les seves vides a través de sindicats i protestes. I ho farem un dia d’aquests, però ara tornem a la història més urgent.

foto3Com a visitants de WAC, vam estar de seguida en contacte amb el cas i vam anar a l’acampada a passar una nit amb ells. Unes lones feien de refugi contra les inclemències del temps (bé sol asfixiant, bé pluja torrencial), i moltes pancartes escrites en vermell transmetien els missatges de protesta. La demanda dels treballadors és una i unànime: que es readmetin tots els treballadors que han estat acomiadats il•legalment. Coneixen bé les dificultats. Per començar, immediatament després dels acomiadaments -els quals l’empresa va atribuir a dificultats econòmiques- els llocs de treball van ser reocupats per treballadors subcontractats a agències de feines temporals. Els treballadors regulars que mantenen la feina han estat instruïts de no parlar amb els seus companys en protesta. I fins ara, la direcció de l’empresa ha ignorat totes les peticions per reunir-se a discutir el cas. Tot i això, els treballadors acampats se senten forts. Cada matí, durant el canvi del torn de nit al torn de dia (vora les 5-6 del matí), agafen les seves pancartes, el seu megàfon, i criden i es revolten repetint les seves consignes. Molts no es plantegen la derrota, defensen que estaran allà fins que acabin aquesta lluita i els readmetin. Les dificultats econòmiques les sobrepassen amb la solidaritat d’altres treballadors i de les famílies, fan els àpats austers junts, asseguts a les voreres, i dormen en hamaques o al terra, només marxant de tant en tant per canviar-se de roba i dutxar-se. Els diumenges reben suport i visites de treballadors d’altres fàbriques.

I què veiem nosaltres en arribar, sinó poca gent (oscil•len entre els 19 i 24), uns crits que semblava que no feien més que rebotar a les parets, i la desesperació d’estar lluitant per recuperar una feina en condicions que s’acosten a la línia de l’esclavitud? Ràbia, frustració.
Però no era allò el que es respirava a aquelles voreres del recinte de fàbriques. Voluntat, força. No es plantejaven la protesta en termes de probabilitats o condicions. Són moments difícils, sí. No ho estan passant bé, no. Però la lluita és l’únic camí, i la unió fa la força ( i cal repetir els tòpics ben alt, quan porten tanta veritat). Volen també ser un exemple en un lloc on protestes d’aquest tipus no són habituals, i també es veuen com un gra de sorra en una lluita molt més global. Saben que ningú no els regalarà res, però que rendir-se seria també inútil. La immensa determinació del grup per defensar els seus drets fins la victòria passava per sobre de totes les pors.

foto4Aquests treballadors estan al carrer, recordem-ho, per haver intentar formar un sindicat. Una eina de lluita que espanta les empreses perquè vol dir que els treballadors es reconeixen com un conjunt de gent explotada. No és un desacord en les condicions de contracte, és una lluita de classes. I quan la llei no empara als treballadors (o es fa la sorda), els drets es conquereixen amb la unió dels explotats i la solidaritat. Així que, amb mig món de distància, enviem tota la nostra solidaritat als treballadors en lluita de C&F Manufacturing i exigim a l’empresa la readmissió de tots els 98 treballadors acomiadats. Perquè és el seu dret continuar a la seva feina i sobretot poder continuar lluitant per millorar les seves condicions laborals amb tanta força com fins ara, i que s’inspira i inspira a WAC i totes les seves altres lluites.

Tot i que donaria per llibres sencers, només vull pecar de generalitzar una estona. Aquí, el sistema ens ha difuminat i ja no trobem lluites amb força. Ens aferrem al que tenim, cadascú la seva porció, i ens fa por perdre allò que per altra banda sempre ens sembla massa poc. Les paraules vaga i sindicats han passat a ser lletges, i si n’hi ha, les pervertim. I ni sentir-ne parlar de lluites de classes, a qui se li acut dir que estem explotats. Tot i així, en converses de cafè sempre ens queixarem que les nostres condicions no són gens bones, quina vergonya.Jo em pregunto si només tornarem a lluitar serà quan ho haguem perdut tot i tornem a treballar 12 hores al dia i 7 dies a la setmana, però encara tinc l’esperança que sapiguem reconèixer que el monstre del capitalisme que permet l’explotació dels treballadors a les Filipines és el mateix que ens manté atontats aquí, i que hauríem de deixar de ser-ne partícips i revoltar-nos contra ell. Ens hi unim?

Júlia Maccent

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s