El camí a la democràcia no serà fàcil

democracia.jpgUna de les experiències més enriquidores de viure a l’estranger és conèixer gent nova. Gent de tot el món, que igual que jo ha emigrat a l’estranger. La casualitat m’ha portat a treballar i tenir una bona amistat amb un bon grapat de xinesos. Així doncs, la sobretaula s’omple sovint de la curiositat mútua per conèixer les tradicions culturals, la cuina i el tarannà dels respectius països d’origen.

Amb el temps i la confiança la meva pregunta clau sempre acaba sent si no els agradaria que el seu país fos una democràcia*. En general la resposta sempre sol ser la mateixa: “El nostre país no està preparat”. Deixant de banda la qüestió organitzativa suposaria unes eleccions al país més poblat del món, com pot no estar una societat preparada per exercir el dret de sobirania més fonamental?

Segurament, aquesta no és l’única opinió però resulta paradoxal tenint en compte que prové d’un perfil de persones joves, amb estudis, exposició internacional i amb relatiu interès fins i tot per la política americana. Què pot adormir tant l’esperit de transformació social?

Probablement no hi ha una única resposta però després d’un any crec que he identificat algunes claus. La primera d’elles és que des de la transició que va fer el país cap a un model econòmic més liberal, el jovent universitari centra el seu interès personal en buscar l’èxit professional. La inflació de preus a les grans ciutats juntament amb les lleis que regulen els fluxos migratoris interns fan que la pressió per ser un professional d’èxit deixi poc temps per pensar en alternatives polítiques.

La democracia es cosa de todos - abre el camino - ..png

Insistint en el tema, vaig preguntar si hi havia hagut mai més protestes universitàries com les dels 1989 a la plaça de Tiananmén. Aquí la sorpresa va ser mútua. L’amic en qüestió se sorprengué que jo conegués l’existència de la matança, i jo que ell m’expliqués que aquest era un fet que a dins del país s’expliqués de pares a fills a porta tancada i com un secret que no es pot compartir amb ningú més. El clima polític d’avui diuen que és molt més relaxat, malgrat el control del govern sobre els mitjans de comunicació i Internet, però perdura en la memòria recent la por d’aquells anys.

Un altre aspecte probablement és el control a través de xarxes clientelars. Pel que m’expliquen tenir carnet del partit és important per exercir qualsevol càrrec funcionarial. En aquest punt, vaig descobrir d’un en un que tots els meus amics i companys n’eren membres. Llavors vaig preguntar si tothom el tenia, i em van dir que no. En general, només és concedeix l’admissió a estudiants amb mèrits, màsters i doctors; i es considera com un reconeixement acadèmic (els membres del partit representen un 6% del total de la població). Aquesta distinció comporta l’obligació d’anar a les reunions i lliçons mensuals en què es promou l’ideari de partit.

Certament, el seu camí cap a la democràcia no els serà fàcil i els entrebancs són molts. El sistema polític és prou dòcil per no aixecar grans protestes, abdueix els qui podrien formular una alternativa i la resta estan massa enfeinats per pensar-hi. En conjunt, aquests tres elements són vicis ja coneguts a casa nostra on la participació política és en general també minsa. La reflexió em porta a donar gràcies a la generació prèvia que va treballar durament per aconseguir la democràcia que avui malbaratem.

Xavier

*Hi ha un sistema de representació a través de les eleccions de les assemblees locals del partit, però no unes eleccions de sufragi universal.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s