Ja fa més d’una setmana que vam tornar de Brasil, però en certa manera encara som allà. Les sensacions continuen intactes i, a mida que expliques les vivències, els records prenen forma i construeixen un relat que no sempre respon a la pregunta que es repeteix una vegada i una altra: “Però aleshores, què has anat a fer allà exactament?” T’acaben de sacsejar fort, t’han cridat a què despertis i ni tan sols ho saps explicar encara. No acabes de connectar amb el teu món, que encara que és propi, s’ha tornat d’alguna manera aliè en només un mes, i et fas mil preguntes. A una part de tu li agradaria seguir allà físicament i es connecta a les xarxes socials que bullen, que no callen, que et recorden els canvis que s’estan produint a nivell social i polític just en aquests moments i que et porten a la ment mil converses, imatges i sensacions.
Arriba la notícia. El cop d’estat contra Dilma Roussef ha triomfat. Se succeeixen les informacions i en la memòria roman aquella conversa en la que ens ho havien advertit: el cop triomfarà. Els companys de l’MST, el Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra, tenien clar que la comunitat internacional ja no accepta cops d’estat militars i que el conegut com a impeachment no és més que una altra ofensiva neoliberal, que es reinventa per a trobar altres vies per avançar a Amèrica del Sud. Els canvis de govern se succeeixen un rere l’altre en diferents països del continent llatinoamericà i intenten frenar els avanços socials aconseguits durant els últims anys. 
Tornes a la feina. El desconcert mental continua tot i que algunes coses semblen més assentades. Segueixes aferrant-te a les xarxes com a fil d’Ariadna i una piulada et recorda la por i la ràbia que es palpava en campaments i assentaments. Recordes als companys de l’MST atrafegats, entregats en assemblees i reunions en les que ja es respirava la incertesa del moment. Una cosa la tenien clara i ressona en el teu cap: Dilma no està imputada. Junt a les crítiques a un govern del PT, el Partit dels Treballadors, que no sempre ha jugat a favor dels moviments socials, segueixen intactes en la memòria les cares d’impotència que afirmen amb fermesa una realitat: s’està produint un atac directe a la democràcia del Brasil.
La vida segueix. Intentes entendre, atònita, què significa que es pugui fer caure a una presidenta davant una comunitat internacional que continua paralitzada. Masses coses a assimilar i, mentrestant, una vegada més les xarxes socials relaten les primeres conseqüències del cop d’estat, que toquen de ple els pilars del moviment: reforma agrària i educació.
En la ment roman, encara inalterada, aquella primera setmana en la Escola Nacional Florestan Fernandes en la que professors i companys feien esforços perquè entenguéssim la qüestió agrària a Brasil. Les seves veus, armades amb la solemnitat que caracteritza a qui sap que defensa un dret legítim, ens explicaven les exigències d’un programa de reforma agrària que reivindica els drets dels petits camperols front als dels grans latifundistes i multinacionals del negoci agrícola.
Juntament amb aquelles veus també ressonen en la memòria les dels companys del seminari al que vam assistir en la Universitat Federal del Sud i Sud-est de Parà i recordes com les coses començaven a encaixar en la teva ment en entendre perquè l’educació és un dels principis bàsics de l’MST. L’educació com a mètode pedagògic que respecti les necessitats específiques dels camperols. L’educació com a motor del canvi social. L’educació com a un dret bàsic de tots els ciutadans i que serà retallada, com ja ha estat anunciat, pel nou govern. “L’educació no és una mercaderia” t’agradaria tornar a cridar en aquella manifestació pels carrers de Marabà.
Passen uns dies. L’atordiment va deixant pas a les ganes d’actuar. Una piulada que defensa la televisió pública brasilera et torna a sacsejar. Recordes les denúncies a la cadena Globo, el principal mitjà de comunicació a Brasil que defensa els interessos dels grans poders econòmics, i la curiositat t’empeny a descobrir que, malgrat que la pròpia constitució del país prohibeix la concentració de poders mediàtics, a Brasil existeix un oligopoli de mitjans de comunicació. El trencaclosques de records segueix donant forma a la realitat. El cop cada vegada s’entén millor.
Ja no hi ha volta enrere. Les xarxes que et permeten seguir les accions dels companys de l’MST en la distància s’han convertit en una part més de la vida que intentes reprendre aquí i aquest cop una publicació evoca el record més esperançador. A Pernambuco, l’ocupació d’una administració com l’Incra, l’Institut Nacional de Colonització i Reforma Agrària, et transporta directament a l’ocupació de l’Incra de Marabà que vas tenir la sort de viure fa només unes setmanes. Recordes la precarietat de les construccions, l’escassetat de menjar, la insuficiència de les instal·lacions, però sobre tot recordes l’esperança de les exigències, la força de les reivindicacions i l’ímpetu de les demandes. Recordes que un moviment social com l’MST és capaç d’ocupar un espai dependent de l’administració i no desocupar-lo fins a aconseguir que el govern s’assegui a negociar qüestions que porten mesos bloquejades per falta de voluntat política.
Has sobreviscut a la primera setmana. L’anar i venir de records continua i el relat que vas construint al voltant de l‘experiència comença a prendre forma. Les xarxes no paren, la mobilització a Brasil segueix per a conservar tot allò assolit en els últims anys en matèria d’educació, sanitat, igualtat, drets d’accés a la terra, protecció de la selva amazònica, conservació de recursos naturals i explotació en benefici del poble brasiler i no de les grans multinacionals estrangeres. La memòria t’apropa a un moviment que persevera en la lluita per la construcció d’un Brasil més just i el record del poder popular organitzat t’empeny a construir nous horitzons.
Maria Claramunt i Martha Gómez – Camp de solidaritat Brasil 2016
El bloc del voluntariat de SETEM Catalunya 