Quan surten les índies

Hi ha una expressió molt estesa a l’Amèrica Llatina que es fa servir per definir el comportament d’una persona que actua de forma primitiva, irracional, cridanera: “se le salió el indio”.

La psicòloga peruana Úfoto1rsula Santa Cruz, en el marc del XI Fòrum Contra les Violències de Gènere que va tenir lloc a Barcelona al 2015, va proposar un canvi de mirada sobre aquesta expressió racista, del qual me’n faig defensora: “Doncs jo el que vull és que surti la meva índia, és a dir, la dona forta, lluitadora, instintiva, vital, ancestral, connectada a la terra que porto dins”.
La de l’Úrsula és una lluita feminista i descolonitzadora que, com la de tantes altres dones des del Sud, sobrepassa el feminisme hegemònic per posar sobre la taula altres eixos o interseccions en l’opressió de la dona que van més enllà del gènere: el racisme, la classe, la identitat cultural, la religió, l’imperialisme o el capitalisme.

El feminisme decolonial neix a l’foto2Amèrica Llatina fruit de l’empenta dels moviments de dones indígenes i afrodescendents, les quals, no només no es veien reflectides en la representació “universal” de la dona (concebuda a partir d’experiències de dones blanques i de classe mitjana), sinó que a més s’hi veien com a víctimes o testimonis. Massa sovint, des del Nord i a través de la perspectiva de gènere i el desenvolupament, s’ha pretès que les dones del Sud es desenvolupessin i s’empoderessin per assolir els nivells d’emancipació que suposadament han tingut les dones blanques europees i nord-americanes.

Res a veure. Si prfoto 3enem com a punt de partida que les opressions de la dona van més enllà del gènere, es comprèn que aquestes no són exclusives de la seva vida, sinó de la vida social en general. Per tant, els moviments de dones al Sud – com les dones Zapatistes o el Feminisme Comunitari, entre altres – estan construint un nou sistema basat en noves relacions entre homes, dones i la terra; fonamentat en la justícia social, el respecte per la natura i sobretot la comunitat. I, de passada, donen una clatellada a la tendència occidental de mirar-nos el melic.

El 4 de juny dues activistes de Femen es besaven amb el tors nu davant el mausoleu del rei Mohamed V, lloc de culte musulmà a Rabat. Van protagonitzar un acte similar al setembre a Pontoise (França) en una trobada sobre el paper de la dona a la comunitat musulmana. El que havien de ser una accions en defensa de la homosexualitat i dels drets de les dones, són en realitat actes devastadors pels moviments feministes i LGTBI locals, doncs, duts a terme des de la unilateralitat i la mirada blanca (“som aquí per salvar-vos. De res.”) tira per terra les lluites pròpies, amb els propis temps, conscients i persistents de les oprimides, que de passada són convertides en objectes.

foto4

Oprimida és aquella persona a qui se li impedeix fer allò que vol o se l’empeny a fer allò que no vol però intenta rebelar-se. Les víctimes són aquelles que no poden o no tenen les eines per sortir de l’opressió. Augusto Boal.

Aclarim conceptes. La violència contra la dona és racista quan es col•loca una dona com a víctima (o fins i tot heroïna) pel simple fet de viure en un context/cultura diferent. Quan se la jutja per una determinada manera de vestir o actuar. La violència de gènere és racista quan es mira les altres realitats des d’una posició de superioritat (“perquè aquí aquestes coses no passen”). Quan concep feliçment diverses realitats en un conjunt homogeni (“les dones musulmanes”).

Servim, doncs, d’altaveu, i donem veu enlloc d’usurpar-ne. Mentre les dones al Sud protagonitzen les seves lluites, nosaltres aprenem que el blanc no és un pantone i prou, sinó que va acompanyat d’uns privilegis, els quals impliquen -sempre i per força- una manca de drets en algú. Aprofitem els nostres privilegis per realitzar una resistència conjunta, respectem les lluites individuals, denunciem estructures, relacionem-nos transversalment, generem coneixement. I potser, mica en mica, dinamitarem plegats el sistema que ens atorga aquests privilegis.

Un feminisme que no és antiracista és racista, un feminisme que no és anticlassista és classista i un feminisme que no estigui lluitant contra els efectes de la heterosexualitat com a règim polític és heterosexista. Ochy Curiel.

Laura Solé Martín

One response to “Quan surten les índies

  1. Retroenllaç: Cuando salen las índias | GIRAR EL MAPA·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s