La solidaritat per una vida digna

Refugees1I el gran fet que sempre acompanya: quan hi ha una majoria de gent que té gana i fred, prendrà per la força el que necessita. I el petit fet evident que es repeteix al llarg de la Història: l’únic resultat de la repressió és l’enfortiment i la unió dels reprimits.

John Steinbeckm, Els raïms de la ira

El passat estiu vaig fer un camp de solidaritat al Brasil, de la mà de SETEM, convivint i aprenent amb la bona gent de l’MST, el Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra. Es tracta d’una organització, un moviment popular, on milers de persones unides i organitzades lluiten solidàriament per una vida digna a través de la sobirania alimentària, ocupant parts de grans latifundis en desús per tal de tenir un lloc on viure i una terra que treballar: decència i justícia per als exclosos de la societat brasilera. Aquesta organització pren encara més sentit amb una dada: al Brasil, el país del món amb una pitjor distribució de les terres i la riquesa, el 50% de les terres cultivables està en mans  d’un 1% de la població, deixant milions de famílies sense terra i sense futur. L’MST simplement proposa, doncs, una reconquesta per una vida digna, des de la unitat popular i solidària.

Aquí tenim la sort de comptar amb la PAH, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que vindria a ser, amb la màxima humilitat, l’MST català, com diu un dels seus màxims activistes, en Pau Llonch. Unió i solidaritat per una vida digna i justa. I contra l’asutericidi, contra els grans bancs, contra l’economia del capital i no de les persones. Per això, com els companys brasilers, reconquesten, com diu en Pau, “allò que que és nostre, el producte del nostre treball. No va de pagar via tanteig i retracte. Va d’ocupar.” I sobretot d’unió. I de dignitat.

I de les paraules als fets, la setmana passada la bona gent de la PAHC Sabadell van ocupar un solar en desús, propietat d’un banc, per a fer-hi un hort comunitari i abastir així les famílies del barri i especialment aquelles que ocupen els pisos de l’anomenada Obra Social la PAH, que en el cas de Sabadell es tracta de quatre blocs.Refugees3

Aquesta unió dels reprimits, aquesta solidaritat com a tendresa dels pobles, aquest recuperar a la força, aquest lluitar per la vida digna és contrari a aquesta Unió Europea. La del capitalisme caníbal. La dels diners, no de les persones. La que es preocupa de les vides humanes que vénen de fora només quan aquestes poden ser carn d’explotació, mercaderia barata. Aquesta Unió Europea que actua d’urgència per salvar bancs, però mira cap a un altre costat quan hi ha determinades vides en joc, només perquè aquestes vides no tenen el preu que haurien de tenir. Aquí la justícia és com les serps: només mossega els descalços.

Si una cosa té el capitalisme és que a tot li posa valor, començant per les vides humanes. La vida d’una persona de París no té el mateix preu que la d’una persona de Síria o a l’Afganistan. Per això quan un centenar de persones de París moren, en un dia concret i sent un cas aïllat (amb el meu màxim condol i respecte), es manifesten tots els caps d’Estat (evidentment gairebé tot homes), els jefes del capital: els voltors. Però quan centenars moren a diari, en guerres feixistes o fugint d’aquestes, intentant creuar la mar… Aquestes vides no tenen ni preu, no val la pena ni moure’s. Aquesta Unió Europea que ha creat la fossa comuna més gran de la història, la mar Mediterrània, Mare Mortum. Vides que naufraguen, ja no buscant viure millor, buscant simplement viure, fugint de l’holocaust que representa l’infern sirià i de tants altres llocs, on no hi ha espai per l’esperança. I com deia García Lorca, assassinat per la dictadura franquista, “el més terrible de tots els sentiments és el sentiment de tenir l’esperança morta”.

Refugees4El Principat de Catalunya espera ser país de primera acollida de refugiades i refugiats, si finalment les traves burocràtiques de la Unió Europea i el Regne d’Espanya ho permeten, cosa que per ara sembla insultantment difícil. O com a mínim aquest és l’objectiu que tenim bona part de la ciutadania, i que no pensem defallir en la lluita. Des del poble català hem de fer tot el que calgui perquè arribin i acollir-los amb els braços oberts. No des de la caritat, que com deia Galeano és humiliant perquè s’exerceix verticalment i des de dalt, sinó des de la solidaritat, que és horitzontal i implica respecte mutu. Només el poble salva el poble, deien al reportatge de TV3 sobre Lesbos, i en aquesta situació tan greu la contemplació és un luxe i l’acció una necessitat. És per això que cal reconèixer i seguir donant suport a moviments com UCFR, que han fet tot tipus de concentracions i accions, així com a les ONGs expertes en el tema de refugiats, que han xocat sempre amb els interessos polítics dels governs i les seves llàgrimes de cocodril. Però cal seguir lluitant, contra la islamofòbia i tot tipus de discriminació i feixisme. Contra els injustos i les injustícies.

Fem, doncs, pressió a les institucions, denunciem els mitjans que no ho denuncien, fem el màxim ressò mediàtic per fer caure màscares a aquesta Unió Europea feixista que o bé no deixa entrar les persones refugiades, o bé els roba, com és el cas de Suïssa, Alemanya o Dinamarca. Enfortim-nos i unim-nos per retornar-los l’esperança. La solidaritat per una vida digna. La seva, però també la nostra.

David Palau

Refugees7

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s