Denunciar injustícies i proposar alternatives

La caritat és humiliant, perquè s’exerceix verticalment i des de dalt. La solidaritat, en canvi, és horitzontal i implica respecte mutu. És per això que els camps de SETEM tenen com a element irrenunciable ser al costat, no davant, ni darrera, ni damunt: sempre a la mateixa alçada. Perquè mirar la vida a la cara és un recomanable i prudent exercici d’humilitat i aprenentatge.

Una abraçada i encara puc sentir la seva pell torrada pel sol. Una mirada i encara recordo els seus ulls de cafè donant-me totes les lliçons del món. Sense paraules, perquè qui no comprengui una mirada tampoc comprendrà una llarga explicació. Era el moment de marxar, maleïts comiats. “Gràcies”, li vaig dir des de l’ànima. “A vosaltres”, ens contesta. “I perdoneu si no us he pogut donar més”.

La Maria viu al campament Joâo do Vale, enmig del no res, a l’estat de Maranhâo, el més pobre del Brasil. Viu entre fustes i lones de plàstic i als seus 60 anys cuida d’un home de 80 i un nen de 12, a banda d’un hort, que és la seva font de vida. I per si fos poc, durant quatre dies d’aquest agost ens va acollir a la Mar, l’Ari i a mi, que de la mà de SETEM i amb cinc companyes més visitàvem diferents camps del moviment MST.

“Donar més?”, penso jo, indignat. “Aquesta dona que no té res em demana perdó per si no m’ha pogut donar més?” Però un cop més la meva mentalitat induïda per una societat capitalista i materialista em juga una mala passada: “no té res?”.

–       I de què et serveix tenir els estels? – va preguntar el Petit Príncep.

–       Així sóc ric.

–       I de què et serveix ser ric?

–       Per comprar altres estels, si algú en troba.

Llums a les ombres, desaprendre per tornar a aprendre. Som rics en proporció a la quantitat de coses de les que podem prescindir. És a dir, no podem mesurar la nostra riquesa per les coses que posseïm, sinó per aquelles que no canviaríem per diner: no hem d’augmentar els béns, sinó disminuir la cobdícia. I aquí ve la que possiblement ha estat la lliçó més important que m’enduc d’aquest camp SETEM: generalment, quant menys coses tens, més dónes;   quant més ajudes als altres, més et beneficies a tu mateix: quant més dónes als altres, més obtens tu mateix.

Denunciar injustícies i proposar alternatives: la filosofia SETEM en acció. Aparentment apresa i humilment explicada la lliçó, la meva proposta és el decreixement. Alt i clar, coherents i dempeus: el decreixement no es tracta d’una opció, sinó que ve imposat pels límits al creixement. En un planeta limitat i explotat com el nostre, no és possible un creixement continu, un materialisme caníbal, un consumisme compulsiu: el capitalisme va contra natura. “Decreixement o barbàrie”, com diu Serge Latouche, economista francès i un dels ideòlegs i màxims exponents actuals d’aquest moviment, amb diversos llibres sobre el tema. Ser ric no implica tenir més béns materials, progressar no ha d’implicar créixer.

Denunciar injustícies, perquè si callem en serem còmplices. Proposar alternatives, perquè l’acció més petita és millor que la intenció més gran.

La solidaritat és la tendresa dels pobles.

David Palau