Compta amb mi

david1Fúser dixit, sé que el personatge que avui escriu aquestes notes morirà en trepitjar de nou terra catalana; el que avui les ordena i poleix, <<jo>>, no tornaré a ser jo; com a mínim no seré el mateix jo interior. Aquest vagar pel món em canviarà més del que em puc imaginar. I aquesta vegada, assumint i mantenint l’estima que sempre he tingut per viatjar en solitari, m’excita i m’emociona que sigui un viatge en una amistat que no ve donada, sinó que cal i caldrà conquerir-la permanentment: una forja diària, una lluita constant: una força creixent. Va com va.

Al seu “magic bus”, la seva llar, la seva tomba, Chris McCandless va deixar gravat un bon epitafi, síntesi d’aquest doctorat vital que van ser els seus darrers dos anys de vida: “la felicitat només és real quan és compartida”. Llum a les tenebres, foc en la neu, la veritat que és tan real que ens espanta, el passat com a trampolí i no com a sofà.

Tots valorem, o crec que hauríem de valorar, els nostres moments de soledat (“porque para andar conmigo me bastan mis pensamientos”), sigui una tarda de diumenge a casa, un cap de setmana “brincant” pels Pirineus o un mes creuant Nova Zelanda. Però crec que hi ha moments, com els camps de SETEM, on és (serà) molt millor viure’ls en aquesta conquesta diària que és l’amistat, aquella que et pregunta com estàs i s’espera a escoltar la resposta, aquella en la que el silenci és amè, es respecta i s’estima. Perquè serà aquest far entre la boira que ens ajudarà més que res ni mai a no abandonar la tasca ni l’esperança: caure està permès, aixecar-se és obligatori.

david2A les meves set companyes, i a totes aquelles que marxem!, humilment en nom de totes, només us demano que hagamos un trato, com Benedetti. I ens ajudem a aconseguir que viatjar no només sigui canviar de lloc, sinó de prejudicis; no només d’il·lusions, sinó de visions. I que en els moments d’ànim i desànim ens recordem una, mil i les vegades que calgui l’estimat Carlos Puebla:

Cuando sientas tu herida sangrar,

Cuando sientas tu voz sollozar,

Cuenta conmigo.

Tant de bo, doncs, com Galeano, en aquestes setmanes que viurem al Sud, puguem tenir el coratge d’estar sols i la valentia d’arriscar-nos a estar junts. Com diu un vell proverbi africà: si vols anar ràpid vés sol, si vols arribar lluny vés acompanyat.

David Palau

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s