El cinisme de les definicions i les mètriques

barcaEn les darreres setmanes ha aflorat el debat sobre què cal fer o com han de gestionar els diferents governs europeus la seva responsabilitat envers els centenars de milers de refugiats que fugen de les guerres del mediterrani. La proposta de la Comissió Europea de repartir l’acolliment dels refugiats per quotes entre els estats membres ha incomodat països com ara França, Espanya o el Regne Unit que hi han presentat les seves discrepàncies. Tothom busca excuses dins el càlcul d’aquestes quotes, ja sigui al·legant el nombre de migrants que ha rebut el país o la situació econòmica, per tal de no afrontar de ple el canvi de paradigma que ha suposat la consideració dels migrants a través del mediterrani com a refugiats.

La primera consideració que hem de fer és sobre si realment cal que un imperatiu com el dret internacional perquè els governs es posin en marxa per donar una resposta a les persones que arrisquen la seva vida per arribar a les nostres costes sigui quina sigui la seva causa. Una resposta que una vegada més hauria d’anar no només a atendre les barques que arriben sinó més enllà, entenent i actuant amb profunditat sobre totes les dimensions dels fenòmens migratoris. Hem d’acceptar la responsabilitat en aquesta crisi humanitària no des de la solidaritat paternalista sinó des de la responsabilitat que tenen els països del nord en la creació de desigualtats a països del sud ja sigui per causes econòmiques o per la negligència en la mediació de conflictes bèl·lics.

Per altra banda, també sembla força incongruent considerar que incrementant la vigilància de fronteres i la destrucció de les barques que fan el seu negoci transportant els migrants pugui formar part d’una proposta d’actuació a favor dels refugiats. Malgrat el repartiment proposat dels que arriben a les costes, sembla poc versemblant que aquesta necessitat es pugui canalitzar únicament a través de les sol·licituds d’asil formulades des dels països d’origen.  Actualment, la Unió Europea rep anualment més de 600.000 sol·licituds d’asil i amb la proposta formulada recentment s’autoritzaria el reassentament de 20.000 persones cada any. Dades com aquesta fan entreveure que darrere d’aquestes mesures tampoc hi ha una voluntat real de complir amb el deure sinó de entorpir-ne el procés a través de mesures més burocratitzades.

Sembla, doncs, que caldrà molt més que voluntat política per anar més enllà amb aquesta difícil qüestió.

Xavier

Més informació:
Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l’estatut dels refugiats
El reparto de solicitantes de asilo abre un nuevo pulso en la UE
Derecho de Asilo en la Unión Europea

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s