EL RIF, TAN A PROP I TAN LLUNYÀ…


Quan parlem del Marroc de seguida ens venen al cap imatges tals com el desert, els camells, el color groc omnipresent, les catifes i allò que en denominem àrabs. Imatges molt llunyanes, molt diferents a aquelles que acostumem a veure als nostres carrers, imatges de les quals ens volem desmarcar. Però la distància geogràfica i la nostra història contemporània poc ens separa d’aquest territori. I la prova d’això la trobem al Rif, la zona nord del Marroc compresa entre Tanger i Melilla, zona tradicionalment amazigh (bereber) i històricament enfrontada a la resta del país. Una zona de costa mediterrània que poc té a veure amb els estereotips que rodegen el Marroc. Una zona condicionada per haver estat (i ser) colònia espanyola.

IMG_1333

Pareu atenció que això no surt als llibres d’història:

Si fem un breu repàs de les relacions històriques entre la colonització espanyola i la monarquia alauí al territori del Rif, es fan evidents un sense fi de conflictes ètnics, territorials i de poder. Primerament per l’arribada dels àrabs, que va suposar un punt d’inflexió en la cultura, tradició, organització política i social i, com no, en la religió dels amazighs. D’aquesta manera i tenint en compte que l’Islam no separa la pràctica religiosa i espiritual de les pràctiques ordinàries de la vida diària va fer que qualsevol acció política requerís una execució en nom del poder dels àrabs.

Però més enllà de la influència àrab en el territori rifeny hem de parlar de les pèssimes conseqüències de la colonització espanyola sobre la població rifenya, no només per les condicions d’explotació entre colonitzador i colonitzat sinó també per la guerra del Rif (1921-1926). Aquest territori va haver d’experimentar una de les guerres colonials més dramàtiques de la història del Marroc. Entre les estratègies de l’exèrcit espanyol per evitar la sublevació bereber destaquen el bombardeig del territori amb gasos tòxics deixant milers de morts al seu pas. Les conseqüències d’aquest bombardeig perduren en l’actualitat, essent el Rif la zona del Marroc amb més prevalença de càncer entre la població.

IMG_1374

Per si no fos poc, una vegada assolida la independència del Marroc respecte les colònies francesa i espanyola, l’alçament rifeny en contra de la política d’arabització del monarca Hassan II (íntim amic de Juan Carlos l, pare de l’actua monarca espanyol) al 1958 va provocar el bombardeig indiscriminat de les terres rifenyes amb bombes de fragmentació, napalm i fòsfor causant la mort de més de vuit mil persones innocents. En molt poc temps, Hassan II instaurà una llarga època de dures repressions (els anys de plom) on van desaparèixer les garanties de l’Estat de Dret i es va aplicar el terror d’Estat contra dissidents o persones perjudicials per a l’ordre polític vigent. En aquest context, els amazighs es van convertir en enemics públics número 1 del règim de Hassan II. L’odi confés que el monarca sentia cap a aquesta població va provocar que durant els 40 anys del seu mandat el Rif quedés en l’oblit absolut, una regió en la que no es va invertir diners en infrastructures, educació o santitat. A més, el monarca va prohibir qualsevol tipus de manifestació cultural amazigh, eliminant així l’ensenyament de la llengua tamazigh, i el seu ús en qualsevol administració pública.

Aquesta situació ha desembocat clarament a l’estat del desenvolupament del Rif, territori condemnat a un subdesenvolupament permanent respecte la resta del Marroc.

Ara bé, què passa amb les relacions entre Espanya i el Rif? Es pot dir que a dia d’avui ja no hi hi hagi cap mena de presència espanyola? Cap llibre d’història ens ha ensenyat mai què passa al Rif, potser perquè la realitat és tan trista i patètica que aquells qui decideixen quins continguts aprendrem els nens i nenes a l’escola es neguen a explicar-la. A dia d’avui, encara existeixen certs enclaus espanyols a les costes rifenyes. Podem parlar del penyón de la platja d’Sfiha, una illa a pocs metres de la costa on s’alça una fortalesa rodejada d’aigua: un cuartel militar espanyol. Podem parlar també de les illetes Terra i Mar, situades a la mateixa platja, rodejades per una tanca metàl·lica i on hi oneja (poc orgullosa) una petita bandera espanyola. A més, podem fer un repàs del que passa a la platja de Bades: una corda blava al terra fa de frontera entre el Marroc i Espanya i, a la part que “és nostra” no hi ha res més que un altre cuartel militar espanyol. Per últim…podríem esmentar les ciutats de Ceuta i Melilla…

Penyó militar espanyol, Sfiha.

Que la política colonitzadora espanyola és quelcom del passat és fals. Pots adonar-te’n quan visites la costa Mediterrània del nord del Marroc i t’adones que, mirant l’horitzó del mar que compartim i esperant només trobar-hi el blau del cel i el blau del mar, els teus ulls es sorprenen quan hi troben un enclau militar espanyol. Val la pena anar-hi, val la pena veure-ho, val la la pena viure-ho.

IMG_1382“La vida és un viatge i viatjar ajuda a viure”

Proberbi berber

Tere Vidal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s